divendres, 26 de febrer del 2010

Conferència de Pere Alzina: el mestre competent.

Només començar Pere Alzina va posar dos exemples molt impactants.
  • Primer exemple: va dir que només sortir de la carrera de Mestre li varen manar la tasca d’ensenyar a llegir i a escriure a set “delinqüents”. Alzina afirmà que els dos o tres primers mesos no va aconseguir els seus propòsits però va conèixer quins eren els interessos d’aquestos adolescents. Com ho va fer? Doncs ell, als matis, portava el diari Ultima hora a classe i va descobrir que els nens s’interessaven sobretot per la secció de successos, volien conèixer que havien fet aquestes persones, que normalment eren familiars seus, per a sortir al diari. Degut a això va aconseguir que els nens sentissin interès per llegir i així conèixer que succeïa al seu voltat. Es a dir, en Pere Alzina va descobrir que era l’aprenentatge significatiu.
  • Segon exemple: aquest estava relacionat amb la multiculturalitat. Ell va contar que una altra vegada el varen enviar a una escola unitària, on estava ell tot sol amb quaranta fillets i filletes, com diu ell, de totes les edats; des de nens de cinc anys fins a nens d’onze. En aquesta situació, amb tanta diversitat de nens, de llengües, de maneres de ser i d’aprendre, allí va entendre que era la multiculturalitat.

Tot seguit va explicar el concepte de competència, amb paraules comuns i sense tecnicismes. Així doncs, les competències són els projectes que intenten que els nens aprenguin a pensar per ells mateixos. Són aquells projectes que, a més, pretenen fer conscients, als nens, de les seves capacitats, mancances, etc. Per tant, les competències dels mestres, és a dir les seves tasques envers als nens, són que aquestos aprenguin més i millor. I conseqüentment, la competència suprema de l’escola és ensenyar el coneixement científic i no pas curar totes les mancances de la humanitat, ni tots els mals socials.

D’altra banda, els mestres, si considerem que tot el que ensenyem no és el més important, hem de desinflar el currículum. Hem de llevar allò que no sigui transcendental i ensenyar més a ser persones enraonadores, primer, i crítiques, després.

Així mateix el mestre s’ha de creure la seva professió, hem de ser conscients que som gent d’anar fent camí, que segurament no veurem el resultat de tota la nostra feina. però encara així, hem de se capaços de meravellar-nos. És a dir, hem de donar llibertats i oportunitats als infants, per a que ells puguin ser allò que volen ser. Per tant, hem de creure en la igualtat, no podem ser persones amb la ment tancada que porten aclucalls. Per aquesta raó, hem de potenciar la curiositat dels nens i no perdre mai la capacitat de sorprendre’ns, perquè si ho fem perdem també l’alegria i amb aquesta la capacitat, la força d’educar persones alegres. És a dir, aprendre i ser feliç són conceptes que estan interrelacionats, ja que si una persona és feliç i alegre és capaç de comprendre allò que li expliquem.

En canvi això no vol dir que els docents hagin de ser uns supermestres. Sinó més bé, és un impuls per a que segueixin posant passió i ganes en allò que fan; sense tenir por a equivocar-nos, perquè dels errors s’aprèn. Tampoc hem de tenir por a aprendre coses noves, perquè si rebutgem aprenentatges estem afirmant que no volem equivocar-nos, que tenim por. Això succeeix perquè sempre ha estat molt penalitzat, per l’escola i la societat, equivocar-se.



Com ha resultat, hem de deixar de penalitzar i començar a estimular als nostres alumnes, i companys, per a que s’endinsi’n en l’aprenentatge de coses noves i segueixin lluitant pels seus somnis. Així doncs, hem de creure en la utopia i lluitar per una escola inclusiva i competent.

Vídeo estret d'aquí.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Conferència de Pepa Horno.


«El profesor ejerce una autoridad sobre el alumno pero no tiene necesidad de que los alumnos le quieran y, en el amor de pareja, no es necesario tener autoridad sobre esa persona. Para educar a los hijos hace falte amor, autoridad y coherencia» va dir Pepa Horno ahir, segons el Diari d'Eivissa.

«La bofetada nunca es una opción», per descomptat que mai és una opció. Quan alguna persona pega a una altra, normalment, és perquè no li queden més arguments i no sap com fer entrar "en raó" a l'altra. Doncs, el mateix passa quan un pare/mare pega al seu fill, i dic pega, perquè donar una bufetada és pegar, no és cap noteta d'avís.
Una nota d’avís és: avui no t'estàs portant molt , així que per favor pensa en el que estàs fent.


Del tot segur, que si algun pare llegeix això dirà: aquesta al·lota no sap el que està dient, segur que no ha tractat amb un nen en la seva vida.

Doncs, al contrari del que pensen, si he tractat amb infants perquè treballo com monitora de temps lliure des de fa quasi cinc anys, però no tinc fills.
En aquest temps que he treballat m’he trobat amb nens de tota mena i com comprendran mai he pegat a un infant, a més de perquè no és educatiu ni pedagògic, perquè sinó els pares dels nens se m'haurien tirat al coll.

Així, si se'm tirarien al coll si dones una bufetada a un nen, per què no se n’adonen de que vostès, de vegades, també fan coses que no estan bé i reconsideren el fet de que s’equivoquen o fan una cosa mal feta quan donen una bufetada o clotellada a un infant?


Fotografia d'Anne Geddes treta d'aquí.


dimarts, 16 de febrer del 2010

Curs d'iniciació al llenguatge de signes.



Estic realitzat un curs d’iniciació al llenguatge de signes promogut per l’Ajuntament de Vila al Casal de Joves.


Aquest curs són els dimarts i dijous de 18.00 a 21.00 del 9 al 25 de Febrer.


La professora és una al·lota que és diu Jennifer i és sord-muda.


Aquesta primera setmana hem après l’alfabet, a dir el nostre nom i algunes paraules bàsiques, com: els dies de la setmana, els mesos, els números, etc.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Primera conferència del cicle Parlant d’educació: Cap una escola competent.

Primera conferència del cicle Parlant d’educació: Cap una escola competent, organitzat per l’Associació Pitiüsa per a la Renovació Pedagògica.

La Gestió del centre educatiu en els nous escenaris escolars, a càrrec de Serafí Antúnez Marcos, doctor en Pedagogia i catedràtic del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona.

En Serafí Antúnez va començar explicant quines són les àrees d’activitat a una institució escolar, és a dir: què fem a una escola? o millor dit què hem de fer a un centre educatiu per gestionar-lo adequadament?

Doncs una institució escolar ha de realitzar cinc tipus d’activitats per funcionar d’una manera adient:

  • a de acomplir amb les seves competències acadèmiques, això és establir i realitzar processos d’ensenyament, orientar i organitzar o gestionar els seus recursos. I aquí hem d’entendre que gestionar o organitzar no és només manar, fer una feina administrativa o un encàrrec, sinó més bé és tot alhora. Gestionar no pot ser només portar a terme les ordres d’uns altres, també ha de ser tenir autonomia, saber decidir i actuar per un mateix.

  • així mateix a de executar una feina administrativa. Això és tramitar papers per a que els docents puguin cobrar, tramitar beques, redactar escrits, avaluacions, etc.
  • de la mateixa manera ha de mantenir relacions de govern, tant internes com externes. O sigui, que els membres de la comunitat educativa han de estar en constant cooperació.
  • a més, l’escola també ha de tenir un serveis, unes prestacions: biblioteca, transport escolar, menjador, etc.
  • i, per últim, aquestes activitats tenen que estar íntimament relacionades. Això vol dir que tots els àmbits han de estar en constat interacció, per exemple, els processos didàctics no poden funcionar sinó es tenen en compta les relacions que s’han d’establir entre professors de diferents àrees.
Tot seguit, va posar exemples de diversos escenaris on és evident que es precisa una gestió adequada i adients a les necessitats d’aquella situació en concret. Com és per cas:
  • que els centres ja no són únicament instàncies acadèmiques on s’aprèn, s’educa, s’acudeix de forma voluntària, etc. Sinó cada vegada més instàncies socials i no tant instàncies acadèmiques.
  • que l’acció educativa NO finalitza on acaba l’edifici escolar. És a dir, hi ha problemes que comencen fora de l’escola i l’escola ha d’ajudar a solucionar-los i, d’igual forma, hi ha problemes que s’inicien dins l’escola i tots els agents educatius, no només el mestre de torn, han de col·laborar en la seva resolució. Per tant, l’educació i l’escola no són edificis tancats ni “espècies” involutives.
Per tant, aquestes noves situacions, i moltes més, requereixen d’una innovació, de buscar noves gestions. Però ara bé, la innovació no implica desfer-se de totes les anteriors gestions, sinó més bé mantenir aquelles que funcionen actualment, corregir aquelles que tenen alguns errors i innovar o canviar aquelles que no funcionen. I millor si es fa en aquest ordre i no en un altre, perquè abans de convertir-ho tot en una altra cosa hem d’analitzar el que ja tenim per només mudar allò que no funciona correctament.

D’altra banda, també hem de parar esment als indicis. És a dir, hem de preveure i anticipar les accions. Per a fer-ho hem de:
  • fer servir millor les dades, per exemple les estadístiques.
  • hi ha que recollir informació del propi centre.
  • hem d’identificar àrees de treball critiques i comunes, per exemple: detectar problemes col·lectius, com; dificultats a la comprensió, expressió, convivència, etc. O crear projectes generals, com; millorar espais comuns, crear campanes de neteja, respecte al medi ambient, etc.
Així mateix hem de tenir en compte altres condicions per aconseguir una bona gestió, com és: una autonomia suficient i satisfactòria de totes les parts que intervenen en el procés d’ensenyament – aprenentatge, una coherència entre els discursos i les pràctiques educatives (autoritats educatives i exemplars) i sobretot no tenir presa però ser constants i no perdre mai la il·lusió.


diumenge, 7 de febrer del 2010

Conferència de Javier Hurra


Divendres va haver una conferencia d’en Javier Hurra titulada “El bello arte de educar”, al Palau de Congressos de Santa Eulàlia des Riu. Aquesta conferència està inclosa dins un cicle de conferencies titulat "La aventura de educar en familia" i organitzada per l’Ajuntament de Santa Eulàlia des Riu.

Amí se me va oblidar anar, però els que si que ho varen fer m’han dit que va estar prou bé. Segons el Diari d’Eivissa va defensar la necessitat d’educar als nens en la diversitat per a que així puguin entendre millor el mon.

Si vols saber més sobre Javier Hurra, la seva conferencia o sobre el cicle de conferencies organitzat per l'ajuntament, clica a sobre dels seus noms.

(Imantge estreta de la pàgina oficial de Javier Hurra, feta per Daniel García López.)