divendres, 30 d’abril del 2010

Última conferència del cicle de conferències de l'APREP a càrrec de Enrrique Roca Cobo.

"L’avaluació de les competències bàsiques" per Enrrique Roca Cobo, director de l’Institut d’Avaluació del Ministeri d’Educació.

Va començar explicant que mesura i que deuria mesurar l’avaluació. Assegurà que, normalment, quan s’avalua el que es valora són els resultats i no tant tot el que els envolta. És a dir, el senyor Roca assegurà que el que realment pretén l’avaluació é
s mirar l’eficiència, entenent per eficaç “aquell que assoleix els seus objectius”. Per tant, per mesurar l’eficiència hem de tenir en compta, a més dels resultats: el context, els recursos, els objectius, el procés i l’impacte. I per aclarir-ho va posar el següent exemple: si un país menys desenvolupat assoleix els mateixos resultats que un país més desenvolupat, hem d’admetre que el primer país és més eficaç. Perquè amb menys recursos, un context no tant favorable i uns processos diferents ha aconseguit els mateixos resultats que el país que té tot els recursos i tots els processos del seu caire.

Així mateix, va seguir el seu discurs donant resposta a la següent qüestió: què han d’aprendre els joves en l’educació del segle XXI? Doncs els nens han d’aprendre a conèixer. És a dir, han d’aprendre a fer, a ser i a conviure. Però finalment el que han de saber ser és ciutadans competents que hagin après a aprendre, per poder resoldre per ells mateixos els seus dubtes i problemes.

D’altra banda, segons PISA, el que realment hi ha que avaluar és allò que són capaços de fer els al·lots amb allò que han après.

En aquesta conferència, encara que d’una manera molt puntual, també es va tractar l’educació infantil; com avaluar el progrés d’un nen d’entre zero i sis anys? «Una tasca molt difícil» en paraules de Roca Cobo, perquè per avaluar allò important hem de tenir en compte, com ja hem dit abans, el context, els recursos,... moltes altres eines que no tan sols el resultat. Per tant, per fer un eina avaluadora com el projecte PISA, o semblats, necessiten molts professionals i molt ben formats per saber treballar amb els infants.
De manera paral·lela va introduir el tema dels interessos i finalitats del nen. O sigui, va dir que depenent del nivell de competències adquirides pel jove, el mestre, pot intuir, però mai establir o jutjar, quins propòsits té o pot tenir en el futur aquest infant en la seva vida adulta i/o laboral. Així mateix, els nens no saben reflexionar quan surten de l’escola, perquè allí mateix no s’ho han ensenyant, sent aquesta la tasca més important de l’educació: abans de creure alguna cosa un s’ho ha de pensar i veure si això que li estan contant és cert.

D’altra banda, tampoc avaluem bé la coordinació docent, perquè moltes vegades és inexistent, ni l’organització del centre ni el valor afegit. És a dir, hem de saber per quin motiu avaluem. Valorem per conèixer en quin punt som i així saber quin camí hem de triar per arribar allí on volem, també valorem per comparar i per millorar. Sobretot, per això, per millorar allò que hem fet i que no ha sortit bé, per a que així un altre cop no ho facem.

"Cuando puedes medir aquello de lo que hablas, y expresarlo con números, sabes algo acerca de ello; pero cuando no lo puedes medir, cuando no lo puedes expresar con números, tu conocimiento es pobre e insatisfactorio: puede ser el principio del conocimiento, pero apenas has avanzado en tus pensamientos a la etapa de ciencia" de Lord Kelvin.

dilluns, 5 d’abril del 2010

Conferència Fernando García Páez (coordinador TIC del CEIP San Walabonso, Huelva): Integrar les TIC a l’aula.

Tant sols entrar a la sala de conferències del diari d’Eivissa, a la pantalla es veia la següent cita: “El pesimista se queja del viento; el optimista espera que cambie; el realista ajusta las velas” de Williams George Ward. Només llegir aquesta frase vaig pensar que aquesta xerrada no seria com les demés.

I efectivament, quan Fernando García Páez va començar a parlar amb aquell accent, aquelles ganes de transmetre allò que ell sabia i tot això fent-ho amb aqu
ell dinamisme i energia, varen fer que aquella conferència fos molt amena i interessant. A més, de crear en alguns assistents les ganes de aprendre més sobre aquest tema, les noves tecnologies a l’ambient educatiu.

Primer va començar explicant com va ser la experiència d’incorporar les TIC a la seva escola; va dir que ho varen començar a fer l’any 2003, amb un ordinador cada dos alumnes, però que la nova proposta no
va funcionar. Per tant, varen decidir parar per poder reflexionar i avaluar què i per què no havia funcionat. Després d’aquesta reflexió s’adonaren que necessitaven una major predisposició i implicació cap a aquesta nova eina. A més, d’una organització, una formació i un ús segur i educatiu de les facilitats que aporta Internet.

Així doncs, arribaren a la conclusió de que integrar les TIC a la seva vida com escola era més una actitud que no pas un coneixement. És a dir, no era eina indispensable tenir coneixements d’informàtica, però sí que necessitaven tenir una predisposició i unes ganes d’integrar les noves tecnologies a la seva vida com professors, alumnes i escola.

I per què devien d’integrar les TIC a l’aula i entendre-les com una eina més per arribar al coneixement? Doncs bàsicament perquè és un dret que tenen els alumnes i nosaltres com a educadors i futurs mestres tenim un compromís amb l’educació que hem de complir, ens agradi o no.


Així mateix, si relacionem els materials que fan els infants amb les noves tecnologies i Internet els ajudem a crear i produir, a més de seleccionar d’una forma crítica, el contingut que volem treballar. Així també donem sentit al treball que fan els alumnes publicant-lo, difonent-lo i compartir-lo amb els demés.


Tot seguit ens va posar un exemple d’examen de secundari amb algunes preguntes de totes les matèries, com per exemple: què és una sinalefa?. Després de deixar-nos reflexionar, ens va mirar i ens va dir: - a que no sabríeu contestar la meitat d’aquestes qüestions? Doncs, per què vosaltres feu aquestes mateixes preguntes als nens? Aprendre no és reproduir coneixements per a que els nens ho memoritzin sinó més bé produir coneixements en ells mateixos -.


Aquesta última frase se l’hauríem d’explicar a més d’un d’aquestos anomenats mestres, que l’únic que fan es proposar, amb paraules, un aprenentatge significatiu però que després ni ells mateixos saben el que és i molt menys practicar-ho amb l’exemple. O sigui, si realment volem treballar amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació podem fer-ho, però si no estem realment convençuts més val que no ho farem. Perquè no tot val per treballar amb elles.


Segons García Páez hi ha cinc aspectes fonamentals que hem de tenir en conta a l’hora d’utilitzar les TIC a l’educació. Són les següents:

  • El Software: literalment, el conjunt de programes de que disposa un ordinador.
  • El Hardware: literalment són totes les parts físiques d’un ordinador.
  • El Taperware, que són les ferramentes amb les que manipulem les TIC. És a dir, de quina manera incorporem aquestes noves tecnologies a la nostra aula, amb quins recursos.
  • El Mushware: són les idees, la imaginació que necessitem per fer les coses de manera diferent i de forma interessant. Així doncs, no podem fer el mateix que hem estat fent fins ara, sabent que no ha donat bons resultats, i esperar que ara ens doni diferents solucions.
  • I finalment, l’Emotionware: sent aquesta l’empatia, les ganes de fer bé la nostra feina i d’ajudar als nostres alumnes i companys a que es sentin bé amb ells mateixos.
Es cert que tenim que seguir un curriculum que no podem canviar, però això no vol dir que no haguem de tenir en compta el curriculum real. És a dir, amb l’ajuda de l’experiència, tant nostra com la dels nostres companys, hem de posar en pràctica activitats i mètodes d’aprenentatge que tinguin bons resultats. No podem esperar que a la societat d’avui serveixin tots els mètodes que es feien servir en la societat de fa quinze anys, perquè són persones que s’han desenvolupat en ambients diferents i per tant tenen diferents expectatives i diferents formes de veure el món. A més a més, ens hem de renovar i adaptar-nos a les noves condicions. Això no significa fer el que els alumnes volen, sinó treballar per a que es complexin els seus drets i els seus deures. I, per favor, si hi ha algú que no estigui d’acord amb això, que agafi el caminet i se’n vagi per on ha vingut. Gràcies.

Una volta dit això, va donar alguns exemples d’activitats, com per exemple: escriure un conte tots junts, per fomentar la lectura, donant-li veu als personatges i gravant el so i les imatges per més tard penjar-ho a Internet; amb el conte també podem treballar la motivació, l’autoavaluació i l’autocrítica si fem un taller al que els majors de l’escola conten contes als petits; també podem fer un equip de meteorologia on cada dia un grup determinat de nens surt fora a mirar la temperatura, la humitat, els litres d’aigua que han caigut si ha plogut, etc. i així donar als infants una responsabilitat social, etc.

Arribats en aquest punt Fernando va fer un petit aclariment: Hem de començar per aprendre i no aprendre per començar. O sigui, no podem esperar a saber manipular un ordinador per començar a utilitzar les TIC com una eina d’aprenentatge per als infant, perquè sinó no començarem mai. Ja que, les noves tecnologies són com un organisme viu que està en constat canvi, el que significa que quan aprenguem a fer servir un programa en sortirà un altre i després un altre, i un altre i un altre. Per tant, una vegada sapiguem, només que sigui encendre l’ordinador i poc més, si volem i tenim a prou confiança amb nosaltres mateixos, tirem-nos a la piscina i ja anirem aprenent conjuntament amb els nens. Però, sempre hi ha un però, encara que les noves tecnologies són molt útils i tenen molts recursos, no fan miracles, ja que la innovació tecnològica no implica innovació didàctica.


Es per això que la intenció educativa no dona problemes. Integrar les TIC té molt més a veure amb la pedagogia que amb la tecnologia, és a dir si vols integrar les TIC o faràs encara que quan comencis no sàpigues rés d’ordinadors.


Conseqüentment, arribem a la conclusió que la tecnologia ens interessa en tant en quant tingui alguna cosa que aportar-nos a l’educació. Així doncs, tot és un útil en una justa mida. És a dir, no és molt útil només fer servir ordinadors per a tot, però tampoc és útil fer un ús excessiu del llibres de text.