Jocs per a pissarra digital a infantil.

Enguany sóc mestra de suport i m'encarrec d'algunes sessions de TIC i de música, així que m'he posat a cercar webs interessants per aquesta tasca.

N'he trobat moltes però una que faig servir bastant sovent i que m'està sent útil a totes les edats (3, 4 i 5 cinc anys), és Cristic (clicau al nom).

Segur que en coneixeu més i de més interessant així que vos convit a compartir-les.

Aquí vos deix una captura de pantalla de tot el que podeu trobar.

Recursos en anglès

Enguany estic de mestra de suport i anglès per a les classes de 3 a 6 anys i he necessitat cercar recursos en anglès. I cercant i cercant he aconseguit confeccionar un llistat de webs on cerc recursos per casa projecte que realitzem. 

Webs per treballar anglès:
- http://www.preschoolexpress.com/ à és una web en anglès que a la portada sempre trobaràs la informació actualitzada, per exemple si estam a la tardor, activitats i cançons sobre aquesta estació. Jo majoritàriament trec d’aquí cançons.

- http://www.preschooleducation.com/ à és una web especifica per anglès en Infantil. D’aquí també he estret idees per a cançons, però també pots trobar molt altre materials.

- http://www.kidsandus.es/sam/ à és una web en castellà que mostra activitats per a petits grups d’infantil. Són activitats interessants i molt útils.

- http://ceipazoriningles.wordpress.com/ à aquest és u bloc d’una escola i explica les seves sessions en anglès amb els nens. Molt útil per agafar idees!

- http://www.kidsandus.es/ à la web actual ens presenta activitats per realitzar amb grups petits d’infants, són tasques útils i pràctiques.

- http://www.dltk-kids.com/ à aquesta web classifica les activitats o cançons per temes. Són temes recurrents i útils per infantil.

- http://supersimplelearning.com/ à aquí es dona entrada a vídeos, cançons i Apps per infantil. D’aquí jo  majoritàriament trec cançons, perquè tenen la lletra i la musica.

Esper que vos sigui útil!

Informació que fa pensar.

Durant aquets darrers dos dies han passat per les meves mans un seguit d’articles, vídeos i notícies que parlen d’educació i m’enorgulleix saber-ho, doncs sembla que el futur de les generacions venidores preocupa, ni que sigui una mica, als demés.

Primer va ser el documental de Salvados enver l’educació a Espanya i una comparació d’aquesta amb el país que millor resultats treu a les proves PISA, Finlandia. I em vaig quedar amb una de les frases dels docents finesos que deia que hi ha que motivar als infants per a que entenguin l’aprenentatge com una eina de coneixement i enriquiment.

Un dia o dos després vaig llegir un article de 20minutos on el titular deia que el nostre ministre d’educació, el senyor Wert afirmava que els estudiants universitaris no han d’estudiar el que vulguin, sinó el que els vagi a donar feina. Hi ha un contrast, veritat?

Però avui he vist una altra noticia al Huffing Post que informava que demà dia 8 de febrer s’estrenaria un documental titulat Entre maestros que explica el que pot arribar a passar si un mestre innova a la seva classe. I només vos dic que he vist el trailer i he llegit una de les afirmacions del director, Pablo Usón: "Todo lo que recibimos sobre educación es negativo, [...] pero no hace falta romper el sistema, cada profesor dentro de su clase puede olvidarse de corazas y hacer lo que le parezca", i ja m'alegrat el dia.

I per acabar-ho de rematar m’he adonat que això és possible i que succeeix, doncs ho he vist de primera mà amb la il·lusió que posen els joves d’avui en dia en fer quelcom diferent i algú, avui, els hi ha reconegut públicament amb una carta al Diarideibiza titulada La joventunt de formentera.

Realment un món millor, amb l’ajuda de tots, és possible. Tu no ho creus?

És possible!

He trobat aquest vídeo a una ret social i m’agradat tant que l’estic compartit per tot arreu, i aquí no anava a ser menys.

Realment és curtmetratge per pensar. Per reflexionar en el que som, en el que fem, en el que podríem fer i no fem. I tot això, per a mi, està íntimament relacionat amb l’educació, i no em refereix únicament a la docència, que és l’àmbit que aquí  normalment ens ocupa, sinó a la forma de fer de cada dia. En altres paraules, és una forma d’entendre la vida.

Jo hi crec, i tu?

El que preocupa a Espanya i el que és realment preocupant.

Després de llegir segons quines declaracions, veure alguns vídeos i llegir altres articles, a un li fan ganes de sortir corrents d’aquest país.

Quines declaracions...

Primer per la falta d’educació, com a valor, que tenen alguns, alhora de generalitzar o, més ben dit, insultar. Realment un ministre d’educació pot dir que és hora “d’espanyolitzar als alumnes catalans”? Però aquest senyor qui és pensa que és a més d’un ignorat?

Primer, els alumnes de tot d’estat espanyol són espanyols i per tant coneixen la seva llengua, així que a qui ve aquest a espanyolitzar?

Segon, si realment pensa que el sistema educatiu català no funciona, serà perquè l’espanyol tampoc, no? Ja que vivim a un mateix país i el sistema és igual per a tots.

I tercer, si el sistema educatiu no funciona, per què no inverteix en un canvi de millora i no deixa de fer retallades en el futur de les properes generacions?

Algun vídeo...

Després de llegir aquelles paraules del senyor Wert vaig topar amb un vídeo de la televisió pública catalana envers l’educació a Catalunya i a Finlàndia.

Realment els docents espanyols que al rodatge apareixien estaven més interessats a millorar l’educació a les escoles catalanes que no pas el nostre ministre i si no és així, per què estaven estudiant les causes dels bons resultats que tenen a Finlàndia?

Altres articles...

I en aquest moment és quan a un l’entra la curiositat per saber: cóm és que a aquest país nòrdic hi ha tants bons resultats?, quina inversió hi ha per part de l’estat?, cóm és formen els mestres?, per què se’ls respecta tant als docents?... i, la que més mal em fa, què he de fer jo, com a futura docent, per poder-me’n anar allí a treballar?

És realment trist que el futur del nostre país, Espanya, vulgui sortir d’aquí corrents només acabar la carrera, perquè veu que això no va ni endavant ni endarrere i que aquí no se’ns valora.

P.D.: Sabeu què? Els mestres a Finlàndia, han d’estudiar 5 anys de carrera, però per accedir a aquest tipus d’estudis, primer han treure una mitja de 9 a l’expedient i passar una infinitat de proves, perquè per educar i formar a les futures generacions s’han d’encarregar els més preparats. Ahhh...! I a més, les famílies col·laboren en tot moment amb els educadors.

A què és igual que a Espanya?

Això és el que l'hi hauria de preocupar, senyor Wert!

Un artícle relacionat:

Clica aquí.

Dues de calç i una de sorra...

Crec que és un bon moment per analitzar un parell d’incoherències en l’administració pública, especialment, en educació, les quals es poden llegir perfectament al següent article: “Los centros podrán reclamar másprofesores para la elección de lengua”, del Diario de Ibiza.

Primer, hi ha vegades que les administracions diuen “no anem a realitzar un curs de formació, o el que sigui, perquè hi ha molt poca gent interessada o inscrita, per tant no ens surt rentable”.

Però pel que fa a la implementació del nou model lingüístic que ara funciona a algunes escoles de les Pitiüses, concretament 6, segons dades d’aquest mateix article, el qual només ha estat sol·licitat per un 13% dels pares de les Pitiüses (independentment que afavoreixi o no a una determinada llengua).

És a dir, aquesta regla de tres que indicava a l’exemple anterior que un curs no es realitza per falta d’inscrits aquí no funciona, doncs és anticonstitucional negar aquest dret a les famílies.

Ok, jo no propos llevar aquest dret a les famílies, però tampoc és just que la llei s’apliqui d’un caire per a uns i d’un altre per a uns altres, pels beneficis futurs que això pugui provocar.

En altres paraules, potser d’aquestes accions es pot extreure que a alguns no els interessa tenir una societat més formada, però si més vots a les properes eleccions, no?

Següent, parlem de menys professors per retallades, però ara les escoles que vulguin demanar professors extra per a implantar aquest model lingüístic ho podran fer? Però això què és? S’estan rient de nosaltres o què?

I per acabar, menys mal que de tant en tant se’ls hi ocorre alguna de bona: crear una central de compres per reduir les despeses dels centres. Però a veure quan tarden a implantar-ho, perquè si han de tardar el mateix que en començar les obres de l’escola Es Pratet, podem esperar asseguts. 

M'encanta!

M’encanta!

I really like it!

¡Me gusta! ...

I no ho dic en més idiomes perquè no en se més.

Avui, només aixecar-me, he vist aquest escrit a la web i he quedat meravellada.

Algú, amb nom i cognoms i amb una capacitat de reflexió i redacció increïble, ha explicat, amb paraules que tothom pot entendre, el què passa a les nostres illes amb el català per culpa d’alguns polítics. Els quals és pensen que, per simplement ser-ho, saben més de polítiques educatives que els especialistes.

No obstant, la societat de les illes, la qual pertany a un centenar de cultures diferents, si més no, els hi ha donat una lliçó que crec que no oblidaran. Aquesta és pot resumir amb una frase: a les illes hi ha dues llengües i els qui hi resideixen ho saben i ho entenen!

En altres paraules, només el 13 % de les famílies d’Eivissa i Formentera han triat el castellà com a llengua d’escolarització!

El catalá com a llengua vehicular!

Aquesta és la opinió, d’almenys 500 persones, de la comunitat educativa d’Eivissa!

Crec que no es menester explicar perquè els educadors de la Pitiüsa major es queixen.

Estan tristos per les retallades que ha sofert l’educació pública de les Balears i per aquest motiu mostren la seva disconformitat amb una performance.

Després, que a quelcom espavilat se li ocorri dir que els mestres no tenen imaginació o que no saben expressar els seus pensaments amb educació i respecte!

Ultima hora Ibiza.

Per llegir l'article clique aquí.

Diario de Ibiza.

Per llegir l'article cliqueu aquí.

28 boixos a un aula d’infantil!

Ja no és una queixa és una qüestió de seny.

Quelcom que hagi treballat amb nens sap que, depenent de l’edat, no pot tenir al teu càrrec més d’un nombre determinat. No perquè siguis un inútil i no puguis afrontar aquesta feina, sinó perquè els boixos tenen necessitats i no les pots atendre totes alhora.

Doncs bé, als polítics això els hi és igual. Volen més retallades i ara, per haver de pagar menys professors, haurem de tenir més al·lots per classe. Però que passarà quan estiguis a una classe de P3 (infants que encara no han complit els tres anys i altres que els acaben de complir) i un nen es faci pipi a sobre? Com fas per canviar-lo i al mateix moment vigilar o tenir cura dels altres 27?

Segur que quelcom espavilat se li ocorre pensar: es que els nens de tres anys ja no es poden fer pipi a sobre!

I jo dic: i això on està escrit?

Tots els nens tenen el seu ritme i n’hi ha que, amb tres anys, encara no estan preparats per al control d’esfínters!

PD: qui no sàpiga que és això del control d’esfínters (potser algun polític que fa normatives sense sentit) que s’abstingui de parlar del nombre adient d’infants que s’han de tenir per aula, per favor!

Per llegir l'article, cliqueu aquí.

Un acomiadament forçat!

He trobat per una xarxa social l'enllaç d'aquest article i m'ha fet angoixa.

És la mostra de la disconformitat d'una professora que creu que les retallades que, a partir d'ara, es succeiran en educació no van encaminades cap una educació de qualitat, ni molt menys.

Per què titulo aquesta entrada amb la paraula “acomiadament”? Doncs, perquè aquesta professora veu com, sense voler-ho, no podrà fer com toca tota la seva feina i que, per tant, vol mostrar als usuaris de l'educació pública (pares, mares i joves) que si no arriba a atendre totes les necessitats d'aquests, no serà perquè ella sigui incompetent.

Vos deix aquí un anticip:

“Aprofitoper demanar-vos disculpes per no atendre els vostres fills com esmereixen, però estaré ocupada preparant les classes de totes lesmatèries que m´assignaran malgrat no haver-les estudiat mai (onomés quan jo anava a escola, i us asseguro que ha plogut).”

Val la pena llegir-ho sencer!

No m'agrada!

"El 41,3% de los alumnos pitiusos no hablan catalán fuera del colegio"

En haver llegit aquest titular m’he espantat.

He seguit llegint el cos de l’escrit i, en efecte, és per tenir por.

Tenint en compta la informació que es planteja i sumant-li l’increment d’alumnes per aula i les retallades en educació, penseu què el que ens ve serà fàcil de digerir?

Crec que no, però més val començar a fer entendre als que ens envolten que, per millorar la situació, les retallades no són un bon camí! NO SÓN LA SOLUCIÓ!

“Necessitem bons educadors amb valors”

Aquest és un dels subtítols d’un dels articles que ha sortit aquesta setmana al suplement Mola del Diari d’Eivissa. Aquest escrit és la transcripció de l’entrevista que em va fer na Marian Arabí.

M’agradaria que, qui tingui temps, la llegeixi, doncs és l’explicació de la posada en marxa d’un nou projecte de Mans Unides al que jo particip.

Aquesta activitat que s’està iniciant consisteix en portar a les escoles, o grups de joves, els contes de SuperPepo, un noi que pretén fer entendre a les noves generacions els Objectius del Mil·lenni i la importància de les nostres activitats a la vida diària per poder aconseguir aquestes fites, algunes d’elles valors socials oblidats.

Altrament, en aquestes línies també es deixa veure la meva opinió envers la importància de la tasca educativa que portem a terme tots els adults com a exemples a seguir per als boixos i, més concretament, la tasca dels educadors com a guies.

Esper que vos agradi!!

P.D.1: hi ha una errada a la capçalera. Jo no soc directora de l’Escola de Temps Lliure i Animació s’Espurna, sinó directora de temps lliure titulada per ells.
P.D.2: per alguna raó quan cliqueu a sobre de la imatge dóna error, però si vos poseu a sobre de l'enllaç de la nova pestanya que s'obri i li doneu a "INTRO", si que va.

Suplement Mola del Diari d'Eivissa 25/04/2012, per Marian Arabí.

Extraescolars, sí o no?

Primer. Què són les activitats extraescolars? Doncs, segons el Diccionari Català, “són qualsevol de les activitats pedagògiques o d’esplai a les quals assisteixen VOLUNTÀRIAMENT els alumnes fora de l’horari escolar”.

He marcat la paraula voluntàriament, perquè pens que és molt important que els nens facin les activitats que els agraden a ells, no als seus pares. Està clar que han de ser tasques adients per a la seva edat i que els aportin quelcom benefici o donin resposta a alguna de les seves necessitats. Incloses aquí també les lúdiques, perquè no oblidem que els nens són nens i la seva major tasca és jugar, doncs mitjançant ella APRENEN.

Segon. Extraescolar sí, però en la seva justa mida. No és adient, sigui quina sigui l'edat dels infants, acabar les activitats a les 19.00 h., ja que després encara han d'arribar a casa, dutxar-se, fer els deures, sopar i RELAXAR-SE.

Per tot això, crec que és interessant llegir aquest article.

Esper que vos agradi.
Salutacions.

Extraescolars en excés i sense sentit no són bones.

Autoestima és igual a felicitat...

Avui he vist un vídeo que m’ha fet reaccionar.

Vos deix aquí un parell de frases que he estret d’ell per veure si vos fan ganes de mirar-ho:

- ¿Alguna persona es pot dedicar 60 anys a la mateixa feina?

- No s’aprèn amb experiències negatives, només s’agafa por.

- Què cerquen els nens? Què cerquen les persones adultes a partir de determinada edat? La mateixa resposta per a preguntes semblants: Amor.

- La malaltia és l’efecte, no és la causa.

- La gent optimista i feliç rendeix el 65 % – 100 % més.

- Tot allò realment important s’aprèn abans dels tres primers anys de vida.

- La realitat no existeix, la crea la ment i aquesta només veu allò que vol.

- Llegeix, llegeix-li i llegeix.

- “El món està en mans d’aquells que tenen el coratge de somiar i de córrer el risc de viure els seus somnis”.

Crec que només amb aquestes idees a una ja se li obri l’apetit de la curiositat, no?

Per fi les institucions educatives comencen a reaccionar…

Encara que amb retard, les nostres institucions en relació a l’educació han reaccionat. La UIB, els instituts i les escoles de les Balears han deixat veure el seu punt de vista envers les noves mesures que està prenent el Govern de les Illes Balears davant del nou paper de la llengua catalana al nostre context.

Per saber més:

"Bauzá fa esclatar el conflicte lingüístic" de Ara.cat.

"La societat civil planta cara a Bauzá per l'atac al català" de VilaWeb.

"La UIB rechaza la política lingüística del Govern" de Diario de Ibiza.
Estatut d'autonomia de les Illes Balears (Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l'Estatut d'autonomia de les Illes Balears).
Llei de Normalització lingüística de les Illes Balears (Aprovada pel Parlament de les Illes Balears el 29 d'abril de 1986).

“Zoquete” és un terme massa suau.

Realment no se que dir que no estigui dit a la reflexió de l’article, però vull expressar la meva preocupació en aquestes línies.

Com pot ser que la referència legal més important envers educació a Espanya digui que l’etapa de 0 a 3 anys no és educació sinó conciliació? Això que vol dir? Que l’educació comença quan a una determinada persona li sembla adient? Educació no és tot el procés de creixement d’un subjecte?

Només "Zoquete"?

Realment pens que:

1r – Com se trien els ministres? Basant-se en els seus coneixements envers aquell tema o envers què?

2n – Realment el Senyor Ministre pensa que l’etapa EDUCATIVA DE REFERÈNCIA dels futurs adults i governants d’aquest país no és rellevant? Doncs, sí la resposta a aquesta qüestió és afirmativa, crec que hi ha moltes altres persones que mereixen molt més el càrrec de Ministre d’Educació, Cultura i Esport que no pas aquest senyor. Com per exemple, qualcú que sàpiga el què posa a les Llei Orgàniques d’Educació i que valori totes les Etapes Educatives pel seu valor propi.

Queda clar el meu punt de vista, no? ;-)

Un article que em va semblar interessant

A parlar s'ensenya, més o menys, però a escoltar?

I a resoldre conflictes? 

I a fer les coses amb sentit?

Totes aquestes qüestions m'ha sorgit en llegir l'article que aquí vos deix.

Realment m'ha semblat interessant.

Esper que vos agradi a valtros també.

http://bebesyespecias.wordpress.com/2012/02/29/educar-sin-mascaras/

Quina manera més incongruent d'estalviar...

Estic començant a pensar que aquests que ens governen pensen amb el cul en comptes de amb el cap....

Com es poden llevar coses que ens ajuden a estalviar i reutilitzar en temps d'escassetat?

I, encara que no estiguéssim en temps de crisis, quin mal els hi fa tornar a fer servir els llibres de text d'anys anteriors?

http://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2012/02/16/coapa-critica-govern-elimine-plan-reutilizacion-libros-texto/537723.html

No és només una eina per castigar les comunitats autònomes que convoquen oposicions enguany, és molt pitjor!

Si al nou temari s’obvien accions actuals com les noves tecnologies o conceptes del segle XXI com el canvi climàtic, anem endavant o endarrere?

Última conferència del cicle de conferències de l'APREP a càrrec de Enrrique Roca Cobo.

"L’avaluació de les competències bàsiques" per Enrrique Roca Cobo, director de l’Institut d’Avaluació del Ministeri d’Educació.

Va començar explicant que mesura i que deuria mesurar l’avaluació. Assegurà que, normalment, quan s’avalua el que es valora són els resultats i no tant tot el que els envolta. És a dir, el senyor Roca assegurà que el que realment pretén l’avaluació és mirar l’eficiència, entenent per eficaç “aquell que assoleix els seus objectius”. Per tant, per mesurar l’eficiència hem de tenir en compta, a més dels resultats: el context, els recursos, els objectius, el procés i l’impacte. I per aclarir-ho va posar el següent exemple: si un país menys desenvolupat assoleix els mateixos resultats que un país més desenvolupat, hem d’admetre que el primer país és més eficaç. Perquè amb menys recursos, un context no tant favorable i uns processos diferents ha aconseguit els mateixos resultats que el país que té tot els recursos i tots els processos del seu caire.

Així mateix, va seguir el seu discurs donant resposta a la següent qüestió: què han d’aprendre els joves en l’educació del segle XXI? Doncs els nens han d’aprendre a conèixer. És a dir, han d’aprendre a fer, a ser i a conviure. Però finalment el que han de saber ser és ciutadans competents que hagin après a aprendre, per poder resoldre per ells mateixos els seus dubtes i problemes.

D’altra banda, segons PISA, el que realment hi ha que avaluar és allò que són capaços de fer els al·lots amb allò que han après.

En aquesta conferència, encara que d’una manera molt puntual, també es va tractar l’educació infantil; com avaluar el progrés d’un nen d’entre zero i sis anys? «Una tasca molt difícil» en paraules de Roca Cobo, perquè per avaluar allò important hem de tenir en compte, com ja hem dit abans, el context, els recursos,... moltes altres eines que no tan sols el resultat. Per tant, per fer un eina avaluadora com el projecte PISA, o semblats, necessiten molts professionals i molt ben formats per saber treballar amb els infants.
De manera paral·lela va introduir el tema dels interessos i finalitats del nen. O sigui, va dir que depenent del nivell de competències adquirides pel jove, el mestre, pot intuir, però mai establir o jutjar, quins propòsits té o pot tenir en el futur aquest infant en la seva vida adulta i/o laboral. Així mateix, els nens no saben reflexionar quan surten de l’escola, perquè allí mateix no s’ho han ensenyant, sent aquesta la tasca més important de l’educació: abans de creure alguna cosa un s’ho ha de pensar i veure si això que li estan contant és cert.

D’altra banda, tampoc avaluem bé la coordinació docent, perquè moltes vegades és inexistent, ni l’organització del centre ni el valor afegit. És a dir, hem de saber per quin motiu avaluem. Valorem per conèixer en quin punt som i així saber quin camí hem de triar per arribar allí on volem, també valorem per comparar i per millorar. Sobretot, per això, per millorar allò que hem fet i que no ha sortit bé, per a que així un altre cop no ho facem.

"Cuando puedes medir aquello de lo que hablas, y expresarlo con números, sabes algo acerca de ello; pero cuando no lo puedes medir, cuando no lo puedes expresar con números, tu conocimiento es pobre e insatisfactorio: puede ser el principio del conocimiento, pero apenas has avanzado en tus pensamientos a la etapa de ciencia" de Lord Kelvin.

Conferència Fernando García Páez (coordinador TIC del CEIP San Walabonso, Huelva): Integrar les TIC a l’aula.

Tant sols entrar a la sala de conferències del diari d’Eivissa, a la pantalla es veia la següent cita: “El pesimista se queja del viento; el optimista espera que cambie; el realista ajusta las velas” de Williams George Ward. Només llegir aquesta frase vaig pensar que aquesta xerrada no seria com les demés.

I efectivament, quan Fernando García Páez va començar a parlar amb aquell accent, aquelles ganes de transmetre allò que ell sabia i tot això fent-ho amb aquell dinamisme i energia, varen fer que aquella conferència fos molt amena i interessant. A més, de crear en alguns assistents les ganes de aprendre més sobre aquest tema, les noves tecnologies a l’ambient educatiu.

Primer va començar explicant com va ser la experiència d’incorporar les TIC a la seva escola; va dir que ho varen començar a fer l’any 2003, amb un ordinador cada dos alumnes, però que la nova proposta no va funcionar. Per tant, varen decidir parar per poder reflexionar i avaluar què i per què no havia funcionat. Després d’aquesta reflexió s’adonaren que necessitaven una major predisposició i implicació cap a aquesta nova eina. A més, d’una organització, una formació i un ús segur i educatiu de les facilitats que aporta Internet.

Així doncs, arribaren a la conclusió de que integrar les TIC a la seva vida com escola era més una actitud que no pas un coneixement. És a dir, no era eina indispensable tenir coneixements d’informàtica, però sí que necessitaven tenir una predisposició i unes ganes d’integrar les noves tecnologies a la seva vida com professors, alumnes i escola.

I per què devien d’integrar les TIC a l’aula i entendre-les com una eina més per arribar al coneixement? Doncs bàsicament perquè és un dret que tenen els alumnes i nosaltres com a educadors i futurs mestres tenim un compromís amb l’educació que hem de complir, ens agradi o no.

Així mateix, si relacionem els materials que fan els infants amb les noves tecnologies i Internet els ajudem a crear i produir, a més de seleccionar d’una forma crítica, el contingut que volem treballar. Així també donem sentit al treball que fan els alumnes publicant-lo, difonent-lo i compartir-lo amb els demés.

Tot seguit ens va posar un exemple d’examen de secundari amb algunes preguntes de totes les matèries, com per exemple: què és una sinalefa?. Després de deixar-nos reflexionar, ens va mirar i ens va dir: - a que no sabríeu contestar la meitat d’aquestes qüestions? Doncs, per què vosaltres feu aquestes mateixes preguntes als nens? Aprendre no és reproduir coneixements per a que els nens ho memoritzin sinó més bé produir coneixements en ells mateixos -.

Aquesta última frase se l’hauríem d’explicar a més d’un d’aquestos anomenats mestres, que l’únic que fan es proposar, amb paraules, un aprenentatge significatiu però que després ni ells mateixos saben el que és i molt menys practicar-ho amb l’exemple. O sigui, si realment volem treballar amb les Tecnologies de la Informació i la Comunicació podem fer-ho, però si no estem realment convençuts més val que no ho farem. Perquè no tot val per treballar amb elles.

Segons García Páez hi ha cinc aspectes fonamentals que hem de tenir en conta a l’hora d’utilitzar les TIC a l’educació. Són les següents:

• El Software: literalment, el conjunt de programes de que disposa un ordinador.
• El Hardware: literalment són totes les parts físiques d’un ordinador.
• El Taperware, que són les ferramentes amb les que manipulem les TIC. És a dir, de quina manera incorporem aquestes noves tecnologies a la nostra aula, amb quins recursos.
• El Mushware: són les idees, la imaginació que necessitem per fer les coses de manera diferent i de forma interessant. Així doncs, no podem fer el mateix que hem estat fent fins ara, sabent que no ha donat bons resultats, i esperar que ara ens doni diferents solucions.
• I finalment, l’Emotionware: sent aquesta l’empatia, les ganes de fer bé la nostra feina i d’ajudar als nostres alumnes i companys a que es sentin bé amb ells mateixos.

Es cert que tenim que seguir un curriculum que no podem canviar, però això no vol dir que no haguem de tenir en compta el curriculum real. És a dir, amb l’ajuda de l’experiència, tant nostra com la dels nostres companys, hem de posar en pràctica activitats i mètodes d’aprenentatge que tinguin bons resultats. No podem esperar que a la societat d’avui serveixin tots els mètodes que es feien servir en la societat de fa quinze anys, perquè són persones que s’han desenvolupat en ambients diferents i per tant tenen diferents expectatives i diferents formes de veure el món. A més a més, ens hem de renovar i adaptar-nos a les noves condicions. Això no significa fer el que els alumnes volen, sinó treballar per a que es complexin els seus drets i els seus deures. I, per favor, si hi ha algú que no estigui d’acord amb això, que agafi el caminet i se’n vagi per on ha vingut. Gràcies.

Una volta dit això, va donar alguns exemples d’activitats, com per exemple: escriure un conte tots junts, per fomentar la lectura, donant-li veu als personatges i gravant el so i les imatges per més tard penjar-ho a Internet; amb el conte també podem treballar la motivació, l’autoavaluació i l’autocrítica si fem un taller al que els majors de l’escola conten contes als petits; també podem fer un equip de meteorologia on cada dia un grup determinat de nens surt fora a mirar la temperatura, la humitat, els litres d’aigua que han caigut si ha plogut, etc. i així donar als infants una responsabilitat social, etc.

Arribats en aquest punt Fernando va fer un petit aclariment: Hem de començar per aprendre i no aprendre per començar. O sigui, no podem esperar a saber manipular un ordinador per començar a utilitzar les TIC com una eina d’aprenentatge per als infant, perquè sinó no començarem mai. Ja que, les noves tecnologies són com un organisme viu que està en constat canvi, el que significa que quan aprenguem a fer servir un programa en sortirà un altre i després un altre, i un altre i un altre. Per tant, una vegada sapiguem, només que sigui encendre l’ordinador i poc més, si volem i tenim a prou confiança amb nosaltres mateixos, tirem-nos a la piscina i ja anirem aprenent conjuntament amb els nens. Però, sempre hi ha un però, encara que les noves tecnologies són molt útils i tenen molts recursos, no fan miracles, ja que la innovació tecnològica no implica innovació didàctica.

Es per això que la intenció educativa no dona problemes. Integrar les TIC té molt més a veure amb la pedagogia que amb la tecnologia, és a dir si vols integrar les TIC o faràs encara que quan comencis no sàpigues rés d’ordinadors.

Conseqüentment, arribem a la conclusió que la tecnologia ens interessa en tant en quant tingui alguna cosa que aportar-nos a l’educació. Així doncs, tot és un útil en una justa mida. És a dir, no és molt útil només fer servir ordinadors per a tot, però tampoc és útil fer un ús excessiu del llibres de text.

Conferència de Pere Alzina: el mestre competent.

Només començar Pere Alzina va posar dos exemples molt impactants.

• Primer exemple: va dir que només sortir de la carrera de Mestre li varen manar la tasca d’ensenyar a llegir i a escriure a set “delinqüents”. Alzina afirmà que els dos o tres primers mesos no va aconseguir els seus propòsits però va conèixer quins eren els interessos d’aquestos adolescents. Com ho va fer? Doncs ell, als matis, portava el diari Ultima hora a classe i va descobrir que els nens s’interessaven sobretot per la secció de successos, volien conèixer que havien fet aquestes persones, que normalment eren familiars seus, per a sortir al diari. Degut a això va aconseguir que els nens sentissin interès per llegir i així conèixer que succeïa al seu voltat. Es a dir, en Pere Alzina va descobrir que era l’aprenentatge significatiu.

• Segon exemple: aquest estava relacionat amb la multiculturalitat. Ell va contar que una altra vegada el varen enviar a una escola unitària, on estava ell tot sol amb quaranta fillets i filletes, com diu ell, de totes les edats; des de nens de cinc anys fins a nens d’onze. En aquesta situació, amb tanta diversitat de nens, de llengües, de maneres de ser i d’aprendre, allí va entendre que era la multiculturalitat.
  

Tot seguit va explicar el concepte de competència, amb paraules comuns i sense tecnicismes. Així doncs, les competències són els projectes que intenten que els nens aprenguin a pensar per ells mateixos. Són aquells projectes que, a més, pretenen fer conscients, als nens, de les seves capacitats, mancances, etc. Per tant, les competències dels mestres, és a dir les seves tasques envers als nens, són que aquestos aprenguin més i millor. I conseqüentment, la competència suprema de l’escola és ensenyar el coneixement científic i no pas curar totes les mancances de la humanitat, ni tots els mals socials.

D’altra banda, els mestres, si considerem que tot el que ensenyem no és el més important, hem de desinflar el currículum. Hem de llevar allò que no sigui transcendental i ensenyar més a ser persones enraonadores, primer, i crítiques, després.

Així mateix el mestre s’ha de creure la seva professió, hem de ser conscients que som gent d’anar fent camí, que segurament no veurem el resultat de tota la nostra feina. però encara així, hem de se capaços de meravellar-nos. És a dir, hem de donar llibertats i oportunitats als infants, per a que ells puguin ser allò que volen ser. Per tant, hem de creure en la igualtat, no podem ser persones amb la ment tancada que porten aclucalls. Per aquesta raó, hem de potenciar la curiositat dels nens i no perdre mai la capacitat de sorprendre’ns, perquè si ho fem perdem també l’alegria i amb aquesta la capacitat, la força d’educar persones alegres. És a dir, aprendre i ser feliç són conceptes que estan interrelacionats, ja que si una persona és feliç i alegre és capaç de comprendre allò que li expliquem.

En canvi això no vol dir que els docents hagin de ser uns supermestres. Sinó més bé, és un impuls per a que segueixin posant passió i ganes en allò que fan; sense tenir por a equivocar-nos, perquè dels errors s’aprèn. Tampoc hem de tenir por a aprendre coses noves, perquè si rebutgem aprenentatges estem afirmant que no volem equivocar-nos, que tenim por. Això succeeix perquè sempre ha estat molt penalitzat, per l’escola i la societat, equivocar-se.



Com ha resultat, hem de deixar de penalitzar i començar a estimular als nostres alumnes, i companys, per a que s’endinsi’n en l’aprenentatge de coses noves i segueixin lluitant pels seus somnis. Així doncs, hem de creure en la utopia i lluitar per una escola inclusiva i competent.

Vídeo estret d'aquí.

Conferència de Pepa Horno.

«El profesor ejerce una autoridad sobre el alumno pero no tiene necesidad de que los alumnos le quieran y, en el amor de pareja, no es necesario tener autoridad sobre esa persona. Para educar a los hijos hace falte amor, autoridad y coherencia» va dir Pepa Horno ahir, segons el Diari d'Eivissa.

«La bofetada nunca es una opción», per descomptat que mai és una opció. Quan alguna persona pega a una altra, normalment, és perquè no li queden més arguments i no sap com fer entrar "en raó" a l'altra. Doncs, el mateix passa quan un pare/mare pega al seu fill, i dic pega, perquè donar una bufetada és pegar, no és cap noteta d'avís.
Una nota d’avís és: avui no t'estàs portant molt bé, així que per favor pensa en el que estàs fent.

Del tot segur, que si algun pare llegeix això dirà: aquesta al·lota no sap el que està dient, segur que no ha tractat amb un nen en la seva vida.
Doncs, al contrari del que pensen, si he tractat amb infants perquè treballo com monitora de temps lliure des de fa quasi cinc anys, però no tinc fills. En aquest temps que he treballat m’he trobat amb nens de tota mena i com comprendran mai he pegat a un infant, a més de perquè no és educatiu ni pedagògic, perquè sinó els pares dels nens se m'haurien tirat al coll.

Així, si se'm tirarien al coll si dones una bufetada a un nen, per què no se n’adonen de que vostès, de vegades, també fan coses que no estan bé i reconsideren el fet de que s’equivoquen o fan una cosa mal feta quan donen una bufetada o clotellada a un infant?

Fotografia d'Anne Geddes treta d'aquí.