Primera conferència del cicle Parlant d’educació: Cap una escola competent.

Primera conferència del cicle Parlant d’educació: Cap una escola competent, organitzat per l’Associació Pitiüsa per a la Renovació Pedagògica.

La Gestió del centre educatiu en els nous escenaris escolars, a càrrec de Serafí Antúnez Marcos, doctor en Pedagogia i catedràtic del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona.

En Serafí Antúnez va començar explicant quines són les àrees d’activitat a una institució escolar, és a dir: què fem a una escola? o millor dit què hem de fer a un centre educatiu per gestionar-lo adequadament?

Doncs una institució escolar ha de realitzar cinc tipus d’activitats per funcionar d’una manera adient:

• a de acomplir amb les seves competències acadèmiques, això és establir i realitzar processos d’ensenyament, orientar i organitzar o gestionar els seus recursos. I aquí hem d’entendre que gestionar o organitzar no és només manar, fer una feina administrativa o un encàrrec, sinó més bé és tot alhora. Gestionar no pot ser només portar a terme les ordres d’uns altres, també ha de ser tenir autonomia, saber decidir i actuar per un mateix.

• així mateix a de executar una feina administrativa. Això és tramitar papers per a que els docents puguin cobrar, tramitar beques, redactar escrits, avaluacions, etc.

• de la mateixa manera ha de mantenir relacions de govern, tant internes com externes. O sigui, que els membres de la comunitat educativa han de estar en constant cooperació.

• a més, l’escola també ha de tenir un serveis, unes prestacions: biblioteca, transport escolar, menjador, etc.

• i, per últim, aquestes activitats tenen que estar íntimament relacionades. Això vol dir que tots els àmbits han de estar en constat interacció, per exemple, els processos didàctics no poden funcionar sinó es tenen en compta les relacions que s’han d’establir entre professors de diferents àrees.

Tot seguit, va posar exemples de diversos escenaris on és evident que es precisa una gestió adequada i adients a les necessitats d’aquella situació en concret. Com és per cas:

• que els centres ja no són únicament instàncies acadèmiques on s’aprèn, s’educa, s’acudeix de forma voluntària, etc. Sinó cada vegada més instàncies socials i no tant instàncies acadèmiques.

• que l’acció educativa NO finalitza on acaba l’edifici escolar. És a dir, hi ha problemes que comencen fora de l’escola i l’escola ha d’ajudar a solucionar-los i, d’igual forma, hi ha problemes que s’inicien dins l’escola i tots els agents educatius, no només el mestre de torn, han de col·laborar en la seva resolució. Per tant, l’educació i l’escola no són edificis tancats ni “espècies” involutives.

Per tant, aquestes noves situacions, i moltes més, requereixen d’una innovació, de buscar noves gestions. Però ara bé, la innovació no implica desfer-se de totes les anteriors gestions, sinó més bé mantenir aquelles que funcionen actualment, corregir aquelles que tenen alguns errors i innovar o canviar aquelles que no funcionen. I millor si es fa en aquest ordre i no en un altre, perquè abans de convertir-ho tot en una altra cosa hem d’analitzar el que ja tenim per només mudar allò que no funciona correctament.

D’altra banda, també hem de parar esment als indicis. És a dir, hem de preveure i anticipar les accions. Per a fer-ho hem de:

• fer servir millor les dades, per exemple les estadístiques.

• hi ha que recollir informació del propi centre.

• hem d’identificar àrees de treball critiques i comunes, per exemple: detectar problemes col·lectius, com; dificultats a la comprensió, expressió, convivència, etc. O crear projectes generals, com; millorar espais comuns, crear campanes de neteja, respecte al medi ambient, etc.

Així mateix hem de tenir en compte altres condicions per aconseguir una bona gestió, com és: una autonomia suficient i satisfactòria de totes les parts que intervenen en el procés d’ensenyament – aprenentatge, una coherència entre els discursos i les pràctiques educatives (autoritats educatives i exemplars) i sobretot no tenir presa però ser constants i no perdre mai la il·lusió.