divendres, 26 de febrer de 2010

Conferència de Pere Alzina: el mestre competent.

Només començar Pere Alzina va posar dos exemples molt impactants.
  • Primer exemple: va dir que només sortir de la carrera de Mestre li varen manar la tasca d’ensenyar a llegir i a escriure a set “delinqüents”. Alzina afirmà que els dos o tres primers mesos no va aconseguir els seus propòsits però va conèixer quins eren els interessos d’aquestos adolescents. Com ho va fer? Doncs ell, als matis, portava el diari Ultima hora a classe i va descobrir que els nens s’interessaven sobretot per la secció de successos, volien conèixer que havien fet aquestes persones, que normalment eren familiars seus, per a sortir al diari. Degut a això va aconseguir que els nens sentissin interès per llegir i així conèixer que succeïa al seu voltat. Es a dir, en Pere Alzina va descobrir que era l’aprenentatge significatiu.
  • Segon exemple: aquest estava relacionat amb la multiculturalitat. Ell va contar que una altra vegada el varen enviar a una escola unitària, on estava ell tot sol amb quaranta fillets i filletes, com diu ell, de totes les edats; des de nens de cinc anys fins a nens d’onze. En aquesta situació, amb tanta diversitat de nens, de llengües, de maneres de ser i d’aprendre, allí va entendre que era la multiculturalitat.

Tot seguit va explicar el concepte de competència, amb paraules comuns i sense tecnicismes. Així doncs, les competències són els projectes que intenten que els nens aprenguin a pensar per ells mateixos. Són aquells projectes que, a més, pretenen fer conscients, als nens, de les seves capacitats, mancances, etc. Per tant, les competències dels mestres, és a dir les seves tasques envers als nens, són que aquestos aprenguin més i millor. I conseqüentment, la competència suprema de l’escola és ensenyar el coneixement científic i no pas curar totes les mancances de la humanitat, ni tots els mals socials.

D’altra banda, els mestres, si considerem que tot el que ensenyem no és el més important, hem de desinflar el currículum. Hem de llevar allò que no sigui transcendental i ensenyar més a ser persones enraonadores, primer, i crítiques, després.

Així mateix el mestre s’ha de creure la seva professió, hem de ser conscients que som gent d’anar fent camí, que segurament no veurem el resultat de tota la nostra feina. però encara així, hem de se capaços de meravellar-nos. És a dir, hem de donar llibertats i oportunitats als infants, per a que ells puguin ser allò que volen ser. Per tant, hem de creure en la igualtat, no podem ser persones amb la ment tancada que porten aclucalls. Per aquesta raó, hem de potenciar la curiositat dels nens i no perdre mai la capacitat de sorprendre’ns, perquè si ho fem perdem també l’alegria i amb aquesta la capacitat, la força d’educar persones alegres. És a dir, aprendre i ser feliç són conceptes que estan interrelacionats, ja que si una persona és feliç i alegre és capaç de comprendre allò que li expliquem.

En canvi això no vol dir que els docents hagin de ser uns supermestres. Sinó més bé, és un impuls per a que segueixin posant passió i ganes en allò que fan; sense tenir por a equivocar-nos, perquè dels errors s’aprèn. Tampoc hem de tenir por a aprendre coses noves, perquè si rebutgem aprenentatges estem afirmant que no volem equivocar-nos, que tenim por. Això succeeix perquè sempre ha estat molt penalitzat, per l’escola i la societat, equivocar-se.



Com ha resultat, hem de deixar de penalitzar i començar a estimular als nostres alumnes, i companys, per a que s’endinsi’n en l’aprenentatge de coses noves i segueixin lluitant pels seus somnis. Així doncs, hem de creure en la utopia i lluitar per una escola inclusiva i competent.

Vídeo estret d'aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada